Generació Z, el públic que ve

El públic que ve és el que s’identifica amb el que els estudis demogràfics, enquestes i informes de grans marques han etiquetat com la Generació Z. Tot just comencen a donar-se els primers resultats i,  per tant, les primeres conclusions, que diuen com és, com actua i com es relaciona aquest grup demogràfic nascut entre 1994 i 2010. Representen el 25,9% de la població mundial, és a dir uns 2 mil milions de persones aproximadament. Els seus predecessors són els Millenials, actualment la potència productiva i de consum tangible.

Es poden extreure algunes similituds entre tots dos grups, com ara l’ADN digital i el desig de participació en la construcció del producte, que ha crescut exponencialment i es fa més evident en la Generació Z. No obstant, la singularitat del grup Z, respecte als Millenials, rau en que han nascut i crescut en un moment històric de gran recessió que els diferencia dels seus predecessors, de manera que tenen trets singulars que els identifiquen com a nova generació.

  • Són menys egoistes, més altruistes, més realistes i més solidaris.
  • Desitgen produir els seus propis continguts i participen en la creació.
  • Estan desil·lusionats amb els governs propis i no creuen en la política tradicional, però tenen esperit crític i el malestar es substitueix per plantejaments pràctics i concrets.
  • Gran part del seu aprenentatge és fora de l’aula.
  • Desconfien de les grans corporacions i els preocupa el tema de la privacitat. Es veuen amenaçats pels excessos del Big Data.
  • El seu temps lliure té més a veure amb les vocacions professionals (blog, disseny de moda, fotografia…) i les comunitats es formen a l’entorn d’aquestes vocacions.
  • Entre les seves aplicacions preferides estan: youtube, on les celebrities que sorgeixen en aquest mitjà són més populars que les de la indústria de l’entreteniment tradicional; Buzzfeed, popular web d’històries virals on els continguts els  pugen els mateixos usuaris; Snapchat, enviament de fotos i vídeos programats per autodestruir-se
  • Els nous herois seran personatges com Edward Snowden o emergents símbols de la justícia i la transparència.

D’entre les fonts on es poden trobar les conclusions de com són aquests joves destaquen: Cassandra Report un dels estudis més sondejats per les grans companyies per conèixer els gustos d’aquets joves: Noreena Hertz, pensadora i economista anglesa, que ha publicat l’estudi Generation K: Who are they and what we know about them?, amb 2 mil joves anglesos i nord-americans d’aquesta franja d’edat, als que ha anomenat generació K, per Katniss Everdeen, l’heroïna de Els jocs de la fam. També destaquen els informes d’Anne Boysen, consultora en estratègia i experta en qüestions generacionals de la firma After the Millenials; i Dan Schawbel, fundador de Workplace Trends.com.

Conèixer com és la Generació Z, és apropar-nos al públic que gaudirà de la cultura en un futur immediat.

S’engeguen els motors d’Escena 25: nova campanya de participació

Comencem la campanya de participació dels joves en les arts en viu!

L’Àrea de Públics engega els motors d’Escena 25 i anima els joves de la comunitat E25 a participar en les arts en viu d’avui.

Aprofitant l’estrena de Don Pasqualeal Liceu, a la pàgina de Facebook d’Escena 25 es va realitzar una enquesta per valorar els hàbits de consum cultural dels joves. A canvi, des d’Escena 25 es van repartir dues entrades dobles entre els participants.

Les respostes van ser molt variades i molt interessants. Podeu revisar tots els resultats aquí i estimular els vostres amics a participar!

“Oh, l’amor”, Òpera amb joves de 12 a 16 anys

Òpera a Secundària. Joves, professors i equipaments treballen junts per conquistar nous públics d’òpera

Els dies  7,8,9 i 10 de maig de 2015 es representa l’òpera Oh l’amor al Teatre-Auditori de Sant Cugat, en el marc d’Opera a Secundària, el programa d’obra social del Gran Teatre del Liceu que busca incentivar la participació i la creació de públics de 12 a 16 anys.

És la quarta edició del Concurs de composició d’òperes, que premia una òpera inèdita adreçada específicament a l’alumnat de secundària. La nova edició va començar la tardor del 2014, quan es van rebre les candidatures dels joves que volien formar part d’aquesta obra i la inscripció de diversos instituts de Catalunya.

Des d’aleshores, s’ha treballat amb aquests joves (candidats i alumnes) i amb els professors d’aquests instituts per tal de formar a aquests participants i per preparar l’actuació.

Els protagonistes són nois i noies de secundària, que viuen una experiència artística excepcional, ja que com a cloenda estrenen l’obra al Teatre Auditori de Sant Cugat, acompanyats per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

A més, el programa també serveix per a donar a conèixer nous compositors d’aquest gènere que vulguin adreçar les seves obres als joves. En aquest cas, l’autor és Mario Ros Vidal, guanyador del 4t Concurs de Creació d’Òpera del Liceu, que arriba amb “Oh, l’amor” per parlar dels amors de la joventut i dels rols familiars.

L’obra ha estat realitzada amb l’ajuda d’Elisenda CarrascoMarc Hervàs i hi participa la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

Podeu consultar la fitxa tècnica, conèixer les diferents fases del projecte i llegir el resum de l’argument que permet la interacció entre agents i convida a l’òpera, els nous públics de 12 a 16 anys.

I el ressò en els mitjans: Directe.cat, Revista Músical Catalana, Ara.

Nous públics. Del cinema d’animació al centre cultural i a l’auditori

“Els públics s’han de treballar; cal anar a buscar-los, amb pedagogia”, Elisa Durán

Elisa Durán, directora general adjunta  de la Fundació Bancària La Caixa,  des de l’àrea cultural de la institució que gestionen els CaixaForum de tot l’Estat, parla de la necessitat de crear nous públics per a la cultura. Aquest és el desig de la institució i amb l’exposició Píxar 25 anys d’animació s’ha obert a nous públics.

Jaume Vidal, Maria Palau i Montse Frisach entrevisten Elisa Durán (‘Els públics s’han de treballar’, El Punt Avui, 1/03/2015, pàgines 32 i 33) i recopilen els tres tipus de públics amb qui treballa aquesta entitat bancària: “l’especialista, el que ve de tant en tant i el públic al qual encara li fa respecte entrar en un centre cultural. (…) “I dins del públic que no entra mai a un museu, hi ha molts joves. Píxar ens ha permès conectar amb ells”.

Curiosament -atès que no els passa al MNAC ni al MACBA, per exemple-, els seus centres no tenen més d’un 5% de turistes, un 10% a Madrid i un 34% a Palma de Mallorca. “A nosaltres, el que ens preocupa és atraure públic local. El CaixaForum de Barcelona no està situat a la plaça de Catalunya. Per tant, els públics s’han de treballar, no ens podem quedar parats esperant que vinguin (…) hem d’aconseguir visitants“.

Durán reflexiona entorn “el món cultural que se sustenta sobre tres pilars: els equipaments, els continguts i els públics. Hi ha moltes entitats que han treballat molt bé els equipaments, però avui estan buits. Buits de continguts, per manca de recursos. I, sobretot, buits de gent. I és que, encara que tinguis continguts, el visitant solet no ve. És la nostra obligació anar-lo a buscar. Com? Amb pedagogia. La nostra obsessió és que tot el que fem sigui didàctic. Tothom ho ha de poder entendre tot“.

Xavier Roca recorda el paper del MoMA de Nova York, autor de l’encàrrec de l’exposició el 2005 (“L’interior de Pixar”, El Punt Avui, 5/02/2015, pàgines 26 i 27) i Teresa Sesé transmet les paraules del director creatiu de la productora John Lasseter, “els ordinadors no creen l’animació per ordinador, de la mateixa manera que el llapis no crea l’animació a llapis. Qui crea l’animació per ordinador és l’artista”, la tesi de l’exposició (“La factoria Pixar revela els secrets del seu procés creatiu al CaixaForum”, La Vanguardia, 5/02/2015, pàgina 39).

Coincidint amb l’exposició, l’Auditori de Barcelona i l’OBC han presentat “un repàs musical als 14 llargmetratges estrenats fins ara tot oferint breus suites instrumentals acompanyades d’escenes seleccionades, sense so, de cada títol“.

Xavier Cester (Ara, ‘L’OBC ofereix un bon tast de tots els llargmetratge de Pixar’, 9/02/2015, pàgina 32), no entra “en la complexa qüestió de si vivim en una societat més obsessionada a reviure les experiències que han bastit la seva formació (sentimental i cinèfila) que no pas a buscar nous estímuls, l’èxit de Pixar és un reflex de l’atractiu que tenen, per a totes les edats, unes pel·lícules amb múltiples nivells de lectura”. Les paraules de Xavier Cester permeten llegir els metalls de l’orquestra que “exploten amb efectes exaltants, i picadets d’ullet al jazz, a la música francesa o als aires celtes, amb composicions de Randy Newman o de Michael Giacchino.

“Els llenguatges de cinema i música casen a la perfecció” i “unides permeten gaudir d’una experiència única”, escriu César López Rosell (‘Màgia musical de Pixar’, El Periódico, 8/02/2015, pàgina 70). O el goig de “veure gent d’edats tan dispars gaudint emocionats davant un concert que és una lliçó de música i de cine” com explica Albert Espinosa (‘Destins remots’, El Periódico, 8 de febrer de 2015, pàgina 63).

Un pot preguntar-se: el Caixaforum ha volgut saber si els seus visitants venen dels concerts de l’Auditori de Barcelona o si aquest espai ha sentit curiositat i ha preguntat al seu públic si ha vist l’exposició?. Hi ha hagut un moviment de públics culturals? Han incorporat oients o visitants uns i altres?. Seria una pràctica interessant a explotar? És el torn del diàleg.

El Sona 9 se’n va a Madrid

Coincidint amb 15è aniversari del concurs Sona 9, i amb la col·laboració del Centre Cultural Blanquerna, seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid, la plataforma emergent presentarà a la capital espanyola una sèrie de concerts promocionals per mostrar l’efervescent nou pop català al públic madrileny.
El cicle s’inagurarà el 27 de març amb Manuela Kant, el 24 d’abril amb Trau i el 22 de maig amb El PezPsiquiatra.