“La cultura és el centre de la societat”, Olafur Eliasson

“Per mi, la cultura no és un annex superflu sinó el centre de la societat” diu Olafur Eliasson, com explica Álex Vicente (El País, 20 de març de 2016).

Olafur Eliasson, un artista danès que va créixer a Islàndia i viu i treballa a Berlín, realitza un taller des del 12 de març i fins al 5 de juny en el  TBA21–Augarten, el centre d’art contemporani de la Fundació Thyssen Bornemisza a VienaGreen light. An artistic workshop, concebut com una llum verda metafòrica per als refugiats i els migrants que arriben a Àustria i més enllà, tot defensant el potencial de l’art contemporani per iniciar processos de transformació cívica.

Green light és un taller artístic i Green light – Shared learning és una plataforma d’aprenentatge compartit que gira al voltant de la fabricació de centenars de mòduls de làmpades dissenyades per l’artista. A més del públic habitual del TBA21 – Augarten, joves refugiats, migrants i estudiants universitaris estan convidats a participar en aquest procés de la pràctica artística de col·laboració i aprenentatge, donant lloc a un espai d’intercanvi i trobada de diverses societats lingüístiques, socials, geogràfiques i educatives. El creador “té l’esperança que la llum verda brilli sobre alguns dels reptes i les responsabilitats derivades de l’actual crisi de refugiats a Europa i a tot el món“. Llegiu més!

Aquest és el cas més recent dels creadors europeus que s’han posat en marxa. A Alemanya, davant d’un milió de persones demanant asil, els artistes han pres una posició determinant. Ai Weiwei, xinès instal·lat a Berlin des que el seu país li va tornar el passaport -no va poder venir a la Virreina, Centre de la Imatge on va fer expressament per aquest espai una exposició excepcional ON THE TABLE. Ai Weiwei, “una obra d’art, com ell mateix va definir”, comissariada per Rosa Pera, del 5 de novembre de 2014 fins a l’1 de febrer de 2015-, ha estat el més actiu i ha obert un estudi a la illa grega de Lesbos per desenvolupar diferents projectes i un memorial per motivar prendre consciència.” Com a artista, explica Ai, “he de relacionar el meu treball amb les lluites de la humanitat … i mai separar aquestes situacions del meu art“. I una marxa a Londres amb el seu amic Anish Kapoor, el 17 de setembre de 2015, exigint “respostes humanes i no només polítiques”.

El Teatre Maxim Gorki continua representant fins el 30 d’abril, The Situation, una obra amb cinc actors tot just arribats a Berlin, un sirià, dos palestins i dos israelians, un àrab i l’altre, jueu. Es recomana la lectura de l’entrevista de Zeit online!. Oferim un tast dels sis actors: “No podríem estar junts a l’escenari si no hi hagués esperança“. “El teatre no canvia la situació, però em canvia a mi i a tots els que participen“. “Tinc la sort de ser aquí. Però, sóc una persona amb sort? No“.

Àlex Vicente descriu també les accions de Banksy a la jungla de Calais o una altra peça dedicada a Cosette. L’actor Jude Law també hi va anar. I a França, 800 artistes i escriptors encapçalats pels cineastes Laurent Cantet, Pascale Ferran i Céline Sciamma, varen fer una crida a trobar una solució i dilluns 14 de març varen fer una segona tribuna al diari Libération.

Annette Message. Dessus Dessous és l’exposició d’aquesta creadora en el Museu de Belles Arts de Calais i també a la Cité de la dentelle et de la mode fins al 15 de maig, on recull el que succeeix a l’exterior i es pregunta, com tot artista, diu, “com fer art a Calais?, què podem dir? què podem fer? què podem ensenyar davant aquest naufragi?. La meva resposta és aquesta: fer entrar l’abatiment del món en el museu. Exposar a Nova York és fàcil. A Calais, no. I és precisament aquí on la cultura és més necessària“.

La Unió Europea financia 807 projectes de l’Àrea Migració.

Mireu #EUBudget4results

I seguiu #RefugieeCrisis

Quadrar agendes d’artistes i teatres, estrena conjunta

Alguns equipaments musicals s’han posat d’acord per celebrar conjuntament les estrenes de la nova temporada. A més a més, aquests equipaments també han compartit casos de bones pràctiques en gestió de públics. Escoltem-los!

                                                                

Quadrar les agendes d’artistes i teatres aporta arrencades sonores de temporada celebrades conjuntament!

Les tres opères de Berlin han estrenat la temporada conjuntament! La Staatsoper Im Schiller Theatre (Mestres cantaires de Nuremberg, 3 i 4 d’octubre), la Komische Oper Berlin (Contes de Hoffman, 2 d’octubre) i la Deutsche Oper Berlin (Vasco da Gama, 4 d’octubre) celebren l’inici de temporada.

Maricel Chavarria, cronista enviada a Berlin suggereix “alguns dels detalls observats allà que potser serveixen de guia” (Lliçons d’òpera a Berlín, La Vanguardia, 6 d’octubre de 2015) i es pregunta si Barcelona pot plantejar-se una empresa així, i anima a fer-ho al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i L’Auditori.

De fet, afegeix Maricel Chavarría, les tres institucions juntament amb Ibercamera, ja formen part de Barcelona Obertura. Classic & Lyric, de Barcelona Global. Plataforma Ciutadana de Pensament i Acció. Conegueu aquest agent i com ho comunica el Liceu. Interessa els mitjans de comunicació!

I la Deutsche Oper Berlin és una de les 25 òperes europees assistents en el Fòrum de Màrqueting i Comunicació organitzat per Opera Europa, la principal organització europea de serveis per a companyies d’òpera professionals i festivals lírics al Liceu de Barcelona, del 15 al 17 d’octubre de 2015.

Conegueu el contingut del Fòrum de Màrqueting i Comunicació, Liceu de Barcelona, del 15 al 17 d’octubre.

Taula rodona:El teatre i la seva relació amb el públic

 

Aquesta és una taula rodona per a gent que treballa al teatre. Per a gent que fa teatre. Per parlar sobre el futur del teatre.

Aquest cas vol ser el punt de partida d’un diàleg entre algunes personalitats del panorama teatral barceloní al voltant de les següents qüestions:

  • El foment de l’educació cultural. És necessari veure teatre i parlar sobre teatre per anar al teatre. Com arribem a aquest punt?
  • Podem canviar els prejudicis que tenim envers el teatre jove de ser banal o poc professional? Quina dimensió política té el fet de convidar joves a fer teatre?
  • De quina manera el teatre contemporani ha estat influenciat per la pedagogia teatral.

Partirem del cas del grup de teatre jove de la Sala Beckett, Els malnascuts, que sorgeix de la necessitat d’uns joves de la ciutat interessats en la pràctica teatral de ser acollits per un teatre de prestigi. L’estructura i funcionament d’ Els malnascuts s’inspira en els del grup de teatre jove P14 de la Volksbühne de Berlín. A Alemanya, totes les grans sales de teatre tenen un grup de teatre obert, supervisat per un pedagog teatral, pel qual cada temporada passen joves que munten espectacles que s’estrenen al mateix teatre al qual pertanyen. Els joves que hi participen ocupen tots els rols de lacreació teatral per acabar fent una peça pròpia.

-El concepte de l’audience developement. És possible atraure un públic determinat a les sales obrint les portes del teatre a la ciutat?

A banda de creadors i productors de teatre de Barcelona, comptarem amb la presència de Vanessa Unzalu-Troya, pedagoga teatral i responsable del P14, el grup de teatre jove de la Volksbühne berlinesa.

Aquesta taula rodona neix en el marc del cicle de teatre jove que organitza la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia amb el grup de teatre jove Els malnascuts com a protagonistes.

Dades d’interès:

  • Data: 23 de gener de 2015
  • Hora: 11.00h
  • Lloc: Goethe Institut de Barcelona (c/Roger de Flor, 224)

Si hi vols assistir-hi, envia un mail a obrador@salabeckett.cat

La Sala Beckett ‘caça’ el teatre juvenil

(J. Bordes, El Punt Avui, 13/01/2015)

Es repeteix el cicle ‘Els malnascuts’, que suma un intercanvi amb joves de Berlín

 

Un detall d”Efecte perfecte’, de Carla Torres, seguint l’aire de Javier Daulte. Foto: MALNASCUTS

 

La Sala Beckett manté el paraigua obert pel projecte Els malnascuts, laboratori de creació, impulsat per joves de 20 a 25 anys, que incita a la creació d’un espectacle de creació amb actors que no es coneixen entre ells i que tenen quatre mesos per preparar una estrena. En aquest segon cicle, les funcions d’aprenentatge se sumen a les de la companyia alemanya P14, de la Volksbühne de Berlín. El cicle arrenca divendres a la Sala Beckett de Gràcia i suposa un dels reptes que s’aniran consolidant en la seu (en reformes i complint terminis, segons el director de la sala Toni Casares) del Poblenou.

Collectivus arrenca aquest mateix divendres i fins diumenge. És un projecte de Marta Aguilar. L’autora i directora ha volgut posar a provar el treball d’improvisació après en un taller d’Alfredo Sanzol a l’Obrador i ha comptat amb sis actores amants del teatre, que no havien treballat mai junts. Aquest és el repte d’Els malnascuts (un col·lectiu de joves que treballa per facilitar experiències protoprofessionalsCollectivus parla d’un noi que ha d’enginyar la manera d’enrolar cinc persones al seu projecte. Ho fa a partir de fer-se indispensable per la seva capacitat d’escoltar.

L’efecte perfecte, de Carla Torres, ja es va veure fa un temps a l’I+D Eòlia. A l’octubre, van fer una estada a la Volksbühne i ara, aprofitant que la companyia P14 d’aquesta teatre de referència berlinès presentarà ‘La roulotte’ el 24 i 25 de gener, fan una mini estada (del 20 al 23) a la Beckett. Toni Casares admet que és la joventut la que ha de marcar els nous paradigmes i fórmules teatrals, si cal, “copiant” els bon referents com els alemanys. Efectivament, diu Úrsula Wahl, cap del departament d’activitats culturals del Goethe Institut, a Alemanya fa dues dècades que van adonar-se de treballar el públic jove i ho van fer obrint línies específiques també als teatres públics. Goethe Institut, de fet, treballa per fer-ho extensible a Catalunya des del 2008. El cicle d’Els malnascuts es tanca amb una jornada matinal, ‘El teatre i la seva relació amb el públic’, amb directors de sala i de companyies catalanes i alemanyes que treballen per esperonar els espectadors més joves, sense arraconar-los de les programacions per a adults ni considerar que el teatre dels joves és exclusiu d’aquest grup.

“UN REPTE PENDENT. Com atreure els joves al teatre?”

(Laura Serra, Ara, 15/01/2015)

La Beckett acull un nou laboratori creatiu i obre el debat de com seduir el públic del futur

La dramaturga Helena Tornero sortia ahir a les cinc de la tarda tocades del Teatre Nacional. Havia estat més de tres hores dirigint un assaig, però no d’una de les seves obres, sinó amb un grup de 25 alumnes de l’institut barceloní XXV Olimpíada de Montjuïc. Els joves van passar tot un dia al TNC: van fer una visita guiada per tots els racons del teatre, van assistir a una funció d’ El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i, a la tarda, van assajar-ne una escena sota la batuta de Tornero. Aquesta és una de les iniciatives que ofereix el teatre a les escoles per acostar els adolescents a les arts escèniques a través d’una experiència singular. La seducció comença per la sorpresa.

Com fer interessar els joves per les arts escèniques és un dels grans reptes pendents -imprescindible per a la supervivència del teatre, ja que es tracta del públic del futur-. La Sala Beckett inicia demà una setmana de teatre per joves i per a joves (entenent que aquesta franja va dels 15 als 25 anys), seguint una línia oberta en els últims anys especialment pensada per a aquest segment.
Cap a un públic segregat?
Els teatres alemanys tenen una línia específica “per a joves”
El referent de la Sala Beckett és el model alemany. “Allà van veure fa 15 o 20 anys que si no atreien gent jove es quedarien sense públic. Van començar les sales alternatives i el teatre públic s’hi va afegir aviat”, explica Ursula Wahl, del Goethe Institut de Barcelona. Com que “el món avança copiant”, diu el director de la Beckett, Toni Casares, ells van començar per convidar autors de teatre alemanys, per fer algun cicle de lectures dramatitzades i, com que eren conscients de la necessitat d’obrir-se a aquests espectadors, quan un grup d’adolescents els van demanar aixopluc per impulsar nous projectes escènics, els van obrir el paraigua.
D’aquí ha sorgit Els Malnascuts, una plataforma de creació que s’emmiralla en el model de la Volksbühne de Berlín: obren convocatòria a joves interessats en el teatre, reuneixen un equip nou cada cop i aixequen un espectacle, sense recursos ni pressupost, però amb total llibertat i la tutorització dels professionals de la Beckett.
A Alemanya la majoria de teatres grans tenen una oferta de teatre jove estable i diferenciada, a vegades fins i tot amb una sala específica. Això planteja si seria bo copiar aquí aquesta oferta separada o si acabaria sent una manera de segregar públics i artistes. “A Alemanya hi ha una maduresa que encara ens falta. Aquí la franja infantil encara es veu com un gènere menor, i no ho és. Per això jo he optat per no posar-ho mai quan he fet una obra per a joves, perquè en realitat pot agradar a tots els públics”, explica Tornero, que ha escrit diverses obres per a joves com la premiada Submergir-se en l’aigua o De-Sideris, creada durant tot un any amb adolescents. Wahl ho reconeix: “És trist que dir teatre jove estigui estigmatitzat”. “El perill és que des del moment que hi poses l’etiqueta de teatre jove, ja hi ha joves que no el volen veure. Perquè durant molts anys aquí els adolescents s’han tractat com nens”, lamenta Tornero.
Estratègies per arribar-hi
La connexió amb les escoles i les polítiques de preus, vitals
Als teatres catalans, doncs, no existeix aquesta línia específica. Xavier Pujolràs, coordinador artístic del TNC, assegura que tenen en compte els joves al llarg de tota la programació, amb obres com El somni d’una nit d’estiu o la pròxima No feu bromes amb l’amor, de les quals ofereixen sessions matinals per a escoles. A més, tant el TNC com el Lliure tenen les seves companyies joves, que pot ser una altra manera d’arribar a aquest públic ni que sigui per identificació amb l’edat dels actors. “Els joves no són infants ni ciutadans de segona”, argumenta Pujolràs. Per ell, més que els continguts, és clau fer una política de preus més assequibles (rebaixen el 50% als menors de 25 anys) i “fer-te visible per a aquest sector a través de campanyes de màrqueting”.
La idoneïtat de les funcions escolars és un altre debat obert. Mentre Ursula Wahl opina que “al principi potser els has d’obligar a venir, i que vegin que és molt bo i que s’ho passen bé, perquè després vinguin tots sols”, Tornero apunta el “perill” que ho interpretin com una cosa “acadèmica i obligatòria”, i fins i tot qüestiona que els adolescents no puguin anar al teatre al vespre, “si van a la discoteca”. Malgrat això, estan d’acord que la tria dels espectacles als quals els instituts porten els nois i noies és important. El primer contacte és crucial.
La Diputació de Barcelona, a través de l’ODA, és una de les institucions que des de fa 20 anys s’han ocupat d’oferir a escoles de set comarques un ventall de propostes subvencionades (entre la Diputació i l’Ajuntament que toqui) per portar-los al teatre per 5,20 euros. L’últim any hi van dur 4.215 espectadors. La xifra ha anat davallant en els últims anys, sigui per decisió del professorat, perquè les ofertes d’aquest tipus d’activitat s’ha diversificat o bé per problemes econòmics. Per això fa dos anys van inventar un nou programa, FlipArt, en el qual els que van a l’escola són els creadors a oferir xerrades: és més còmode i més barat.
Evitar ser moralista
Històries atractives i addictives, sense rerefons pedagògic
Una de les peticions insistents de les escoles a la Diputació, en els últimes cursos, és que les obres siguin en anglès. Així el teatre es converteix en un exercici de classe amb argument pedagògic i no en una finalitat i un plaer. “El teatre ha de ser lúdic. El missatge ja hi és per sota. No ens agrada que ens donin lliçons de res -explica la dramaturga Cristina Clemente-. L’error ha sigut sempre fer un teatre moralista, que els tira enrere. Quan es pretén fer una obra que ensenyi que drogar-se és dolent, o sobre els maltractaments, no funciona. Es desatén molt la trama, quan als nanos els encanta una història ben construïda. I més quan avui tenen un ritme de vida trepidant, el teatre no ha de ser una reflexió sobre un tema durant una hora. És contraproduent”, opina. “Durant anys se’ls ha estat oferint un producte per sota del seu criteri, i els estàvem perdent i els estàvem infravalorant -afegeix l’autora Carla Torres-. Hem de fer obres que els atraguin a ells”. Pensant només en ells, no en pares ni escoles.
La Beckett ha optat per donar la paraula als joves Malnascuts. Xavier Pujolràs també opina que els que millor poden escriure per a joves són ells mateixos: “S’hauria de donar suport a la dramatúrgia de gent que té entre 15 i 30 anys”. Per Helena Tornero, en canvi, “és una qüestió d’afinitat, de posar-te en la pell del personatge, de trobar històries que els diguin coses: si pots escriure sobre un assassí, també ho pots fer sobre algú més jove”. El repte, a més, no és banal, ni tan sols una qüestió econòmica que busca un nínxol de mercat, va més enllà: “No és només la gent que anirà al teatre en el futur, sinó la gent que decidirà el nostre futur quan nosaltres siguem grans -diu Tornero-. El teatre és important com a ciutadans. Perquè vegin que hi ha mil maneres de mirar una escena, que no hi ha una única solució, perquè facin un viatge i siguin capaços de resoldre les coses amb imaginació”.