Qui? Què? A qui?

Qui?

L’Àrea de Públics de l’Institut Català de les Empreses Culturals inicia el seu camí l’abril del 2013 amb el propòsit de contribuir a incentivar l’accés i el consum de les arts escèniques, les arts visuals, la música, les lletres i l’audiovisual, i també els videojocs, tot fidelitzant els públics i guanyant-ne de nous. I poder així, conèixer millor la seva dieta cultural per a dissenyar estratègies integrals de promoció de públics que miren tant l’oferta com la demanda.

La cultura és un dret les persones i una baula de desenvolupament individual i col·lectiu, creatiu i de benestar. La cultura és un agent de transformació social. I des de la creació de l’Àrea de Públics, el Departament de Cultura posa, per primera vegada, atenció en el públic com a part integrant del cicle cultural, des l’inici de la creació i fins al destinatari final, ja sigui, per exemple, creador, escriptor, productor, visitant, lector o assistent a concerts o espectacles.

El gir de donar protagonisme al públic és intencionat. Es constata que el desenvolupament de públics té beneficis personals, culturals, econòmics i també socials, i transmet també valors i fomenta empatia i diàleg cultural.

Què?

Aquest blog vol ser una eina de comunicació entre els agents culturals i el públic que permeti interaccionar i convidar a la creació i fidelització de les audiències. Es vol incentivar la seva participació des de l’inici de tots els àmbits de les arts.

L’objectiu és conèixer millor els públics per a facilitar la planificació, gestió i foment d’accions dels diferents agents i equipaments culturals, així com de polítiques culturals, amb el propòsit de construir un punt de trobada i diàleg entre comunitats culturals.

La gestió de públics avui, innova amb l’ús d’eines digitals i el blog vol esdevenir un nou canal social on line de coneixement i participació per apropar més el públic a la cultura i on s’oferirà un espai de govern obert on sigui més accessible i fàcil la informació entre les audiències, els agents i les administracions.

Com conèixer els públics de la cultura? Com aprofundir en allò que els interessa i enriqueix? Com mirar d’aconseguir la seva fidelització o convidar nous públics ? Com mirar d’integrar una mica més la cultura en la vida quotidiana de les persones? Llegiu la secció Estudis i dades.

El blog també té una mirada internacional que permetrà veure les accions i polítiques que es fan fora del nostre país, per exemple, a Berlín, Brussel·les, Londres o París. Conegueu-les!

A qui?

Aquest blog s’adreça a tots els interessats en l’art d’avui, i a tota persona inquieta o curiosa per a descobrir els agents de la gestió de públics, els bloguers, del màrqueting cultural, de la comunicació, els agents culturals, els gestors dels equipaments culturals,  els organitzadors de festivals, fires o mercats, privats i públics, entre altres.

Convidem a la participació! I per què?

Doncs, perquè “l’art contemporani és una manifestació cultural per la que hem de destinar tots els esforços per democratitzar i garantir el seu accés a tot tipus de públics, nens, famílies o docents, pels què s’ha d’apostar per una formació permanent en l’àmbit de les arts i la creativitat”. Coneguem un exemple, el projecte que aporta aquesta actitud! O molts altres exemples en el Catàleg de bones pràctiques de gestió de públics, o també, fent cerques d’aquelles veus que siguin fruit de la vostra curiositat o interès.

Nous públics. Del cinema d’animació al centre cultural i a l’auditori

“Els públics s’han de treballar; cal anar a buscar-los, amb pedagogia”, Elisa Durán

Elisa Durán, directora general adjunta  de la Fundació Bancària La Caixa,  des de l’àrea cultural de la institució que gestionen els CaixaForum de tot l’Estat, parla de la necessitat de crear nous públics per a la cultura. Aquest és el desig de la institució i amb l’exposició Píxar 25 anys d’animació s’ha obert a nous públics.

Jaume Vidal, Maria Palau i Montse Frisach entrevisten Elisa Durán (‘Els públics s’han de treballar’, El Punt Avui, 1/03/2015, pàgines 32 i 33) i recopilen els tres tipus de públics amb qui treballa aquesta entitat bancària: “l’especialista, el que ve de tant en tant i el públic al qual encara li fa respecte entrar en un centre cultural. (…) “I dins del públic que no entra mai a un museu, hi ha molts joves. Píxar ens ha permès conectar amb ells”.

Curiosament -atès que no els passa al MNAC ni al MACBA, per exemple-, els seus centres no tenen més d’un 5% de turistes, un 10% a Madrid i un 34% a Palma de Mallorca. “A nosaltres, el que ens preocupa és atraure públic local. El CaixaForum de Barcelona no està situat a la plaça de Catalunya. Per tant, els públics s’han de treballar, no ens podem quedar parats esperant que vinguin (…) hem d’aconseguir visitants“.

Durán reflexiona entorn “el món cultural que se sustenta sobre tres pilars: els equipaments, els continguts i els públics. Hi ha moltes entitats que han treballat molt bé els equipaments, però avui estan buits. Buits de continguts, per manca de recursos. I, sobretot, buits de gent. I és que, encara que tinguis continguts, el visitant solet no ve. És la nostra obligació anar-lo a buscar. Com? Amb pedagogia. La nostra obsessió és que tot el que fem sigui didàctic. Tothom ho ha de poder entendre tot“.

Xavier Roca recorda el paper del MoMA de Nova York, autor de l’encàrrec de l’exposició el 2005 (“L’interior de Pixar”, El Punt Avui, 5/02/2015, pàgines 26 i 27) i Teresa Sesé transmet les paraules del director creatiu de la productora John Lasseter, “els ordinadors no creen l’animació per ordinador, de la mateixa manera que el llapis no crea l’animació a llapis. Qui crea l’animació per ordinador és l’artista”, la tesi de l’exposició (“La factoria Pixar revela els secrets del seu procés creatiu al CaixaForum”, La Vanguardia, 5/02/2015, pàgina 39).

Coincidint amb l’exposició, l’Auditori de Barcelona i l’OBC han presentat “un repàs musical als 14 llargmetratges estrenats fins ara tot oferint breus suites instrumentals acompanyades d’escenes seleccionades, sense so, de cada títol“.

Xavier Cester (Ara, ‘L’OBC ofereix un bon tast de tots els llargmetratge de Pixar’, 9/02/2015, pàgina 32), no entra “en la complexa qüestió de si vivim en una societat més obsessionada a reviure les experiències que han bastit la seva formació (sentimental i cinèfila) que no pas a buscar nous estímuls, l’èxit de Pixar és un reflex de l’atractiu que tenen, per a totes les edats, unes pel·lícules amb múltiples nivells de lectura”. Les paraules de Xavier Cester permeten llegir els metalls de l’orquestra que “exploten amb efectes exaltants, i picadets d’ullet al jazz, a la música francesa o als aires celtes, amb composicions de Randy Newman o de Michael Giacchino.

“Els llenguatges de cinema i música casen a la perfecció” i “unides permeten gaudir d’una experiència única”, escriu César López Rosell (‘Màgia musical de Pixar’, El Periódico, 8/02/2015, pàgina 70). O el goig de “veure gent d’edats tan dispars gaudint emocionats davant un concert que és una lliçó de música i de cine” com explica Albert Espinosa (‘Destins remots’, El Periódico, 8 de febrer de 2015, pàgina 63).

Un pot preguntar-se: el Caixaforum ha volgut saber si els seus visitants venen dels concerts de l’Auditori de Barcelona o si aquest espai ha sentit curiositat i ha preguntat al seu públic si ha vist l’exposició?. Hi ha hagut un moviment de públics culturals? Han incorporat oients o visitants uns i altres?. Seria una pràctica interessant a explotar? És el torn del diàleg.