La comunicació del desenvolupament de públics facilita l’accés dels ciutadans a la cultura. Pel que fa a la premsa escrita (capçaleres de diaris i revistes), no hi ha dubte que és un vehicle de difusió de coneixement. El desenvolupament dels públics culturals veu d’aquesta font documental, que per a dur a terme la seva feina, parlen amb els agents culturals.
L’article “A Barcelona hi falta col·laboració”. Quatre gestors culturals ’emigrats’ a Madrid analitzen la situació de la ciutat d’Ignacio Orovio i Fernando García (La Vanguardia, 18 de febrer de 2018, pàg. 52) n’és una mostra.
Manolo Borja-Villel (director del Museu Nacional Reina Sofia), Joan Matabosch (director artístic del Teatro Real), Carme Portaceli (directora del Teatro Español) i Rosa Ferré (recent directora de Matadero Madrid) són els interlocutors d’una xerrada de prop de dues hores.
Centrant-nos en el desenvolupament dels públics culturals, la primera a intervenir és Carme Portaceli: “(…) Si no hi ha públic no hi ha teatre. És així de cru. Jo pretenc fer una programació diversa i igualitària, perquè així és la societat, i buscar audiències diverses“.
Rosa Ferré remarca la importància de fer una cosa experimental i tenir un públic enorme. “La concepció del públic com rucs que només van als grans noms és antic. Has de poder experimentar. Els últims anys ha canviat totalment el públic. Quan treballes amb comunitats de públic has de canviar l’orientació de la teva institució“.
Joan Matabosch està d’acord que és un tòpic que no puguis arriscar. És clar que necessites una alquímia. Però les coses que tenen marxa estiren una institució, encara que els teus millors marges funcionen amb l’altra cosa. El gestor ignorant es pensa que només ha de fer La Bohème -Giacomo Puccini-. Les institucions necessiten un punch, actes que et situen al capdavant del panorama cultural. Si programes Dead man walking -Jake Heggie-, Street scene -Kurt Weill- o Die soldaten -Bernd Alois Zimmermann- vendràs més Aida -Giuseppe Verdi-.
(…) Les cooperacions o col·laboracions institucionals que sorgeixen de manera natural són necessàries. I Rosa Ferré afegeix que Barcelona necessita normalitat i un treball a mitjà i llarg termini. (…) “Aquí, juntament amb les grans institucions hi ha el Madrid dels carrers i les places. I relacionar l’un i l’altre fa que Madrid tingui un moment…“. “… dolç“, acaba Carme Portaceli. Rosa Ferré afegeix “Centres cívics, biblioteques i fàbriques de creació estan molt ben pensades i formen un gran teixit“. Bones pràctiques de la relació arts i ciutat es recull en aquest blog.
A banda, destaca una altra idea de les moltes que afloren en l’article: la creació de relat, de maneres alternatives de crear relat, recorda Manolo Borja-Villel de la Barcelona dels noranta del segle passat. La creació de continguts o d’un bon relat ha estat tractada també en aquest blog.
Podeu llegir l’article complet!.
