Yo pongo / Festival Plaga Col·lectiu Supterranis a Cohabitar entre-, Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani

Co_habit_ar_en_tre-Yo pongo

 

 

Cohabitar entre –. Emergències institucionals, pràctiques artístiques, processos col·lectius’ és un projecte de Idensitat, laFundició, Sinapsis. Pràctiques artístiques col·laboratives i Transductors pedagogies col·lectives en xarxa, tots ells agents de la mediació, inaugurat dissabte 7 de maig a la Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani (fins al 4 de setembre).

I per què a la Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani?

Cohabitar entre Fabra i Coats

Doncs, perquè es planteja com un dispositiu que pretén activar Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani com a creador i catalitzador d’interaccions entre pràctiques artístiques i espais socials.

Cohabitar entre- es proposa explorar, a través d’exposicions, espais de socialització, trobades i, amb especial interès, des de la pràctica, mètodes d’inscriure la institució cultural en els territoris, i mètodes de vincular-se amb els múltiples actors socials que els recorren i els produeixen.

Han estat mesos d’intens treball, afegeix laFundició, per “inaugurar” allò que, en realitat, no és un resultat sinó part d’un procés que tot just acaba de començar i que intentaran mantenir obert a l’inesperatCohabitar entre- vol ser, en bona mesura, un experiment, un entorn que permeti assajar, fer proves, corroborar o refutar hipòtesis i equivocar-se també. “Os invitamos a acompañarnos en este proceso“. Llegiu-ne més!

Idensitat explica que el Cohabitar entre- entén la mediació com un procés crític i transformador de les institucions, de les relacions i dels ecosistemes de la cultura.

Es pretén constituir unes formes de producció, circulació i representació que conjuguin la pràctica artística, la mediació i l’educació com a part activa del sistema social, amb un mètode propi de producció cultural, d’investigació col·lectiva i generadora de coneixements. L’heterogeneïtat de les pràctiques de mediació cal entendre-la des de les formes d’implicació ciutadana i el seu component experimental, i també des d’una perspectiva crítica, problematitzadora i alhora exploratòria dels seus límits i potencials.

Atenció!

El proper dia 18 de maig a les 19h, Yo Pongo, exposició efímera site i time-specific. Es demana als assistents que portin una obra i que la comparteixin amb la resta. Sabeu quan dura l’exposició? Ni més ni menys que el temps en què s’expliquen les obres entre els assistents.

Ja teniu l’obra a punt? Som-hi doncs i enriquim l’exposició tot compartint creació artística i coneixement.

Art i ciutat. Diàlegs entre entorn urbà i arts visuals

XII Jornada de pedagogia de l’art i museus. Art, educació i comunitat. Projectes Artístics i Intervenció en Contextos socials, Museu d’Art Modern, Tarragona

El Museu d’Art Modern Tarragona ha organitza la XII Jornada de pedagogia de l’art i museus el 29 d’abril de 2015.

“Una part important de l’aventura creativa del segle XX, i del que hem recorregut del segle XXI, s’ha orientat cap al paper social de les arts. El propòsit de dotar el quefer dels artistes d’un sentit social, compromès, la seva voluntat de participar en l’arena del debat col·lectiu, no són idees noves”.

Conegueu l’objectiu del programa i els participants!

Ben aviat trobareu el relat de la jornada a la secció Estudis, informes i dades del blog!

Llegiu el resum fet per la Diputació de Tarragona.

Conegueu les edicions anteriors i els seus actes i publicacions:

09/04/2014

XI Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus

Art i ciutat. Diàlegs entre entorn urbà i arts visuals

17/04/2013

X Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus

Arts, educació i interdisciplinarietat. Els projectes, punt de trobada entre museus i escola

18/04/2012

IX Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus

Confluències en art i educació. L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu

6/04/2011

VIII Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus

Educació, museus i cultura per la pau. Construint ponts des de l’art

14 i 21/04/2011

VII Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus

El mirall múltiple: art, museus i inclusivitat social


Coneixem què volen els públics?

Aquests dies el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, ha estat notícia. Aquesta nova entrada vol fer una mirada des la gestió dels públics i vol recollir pensaments i preguntes d’artistes, comissaris o historiadors, en aquest sentit, que comuniquen Teresa Sesé i Josep Massot en el seu article “MACBA. Quin museu volem? (La Vanguardia, 29/03/2015, pàgina 56).

“Quin sentit ha de tenir avui un museu d’art contemporani?”, “Cal fer més pedagogia“, “Ha de recuperar públics locals” Joan Fontcuberta, fotògraf.

“Ah… però podem somiar un nou MACBA?”,  “El museu hauria de transformar el seu accés al públic i obrir-se a aquesta plaça que vibra amb els joves que juguen o s’aturen a xerrar, però que mai no hi entren”. “Podem somiar un MACBA ple de gent, com hem experimentat a la Tate o el Pompidou?”, Laura Terré, historiadora de la fotografia.

“El que espero de qualsevol museu que visito és que respongui a un teixit local participatiu que, des d’una visió global, m’ajudi a interrogar-me sobre el present, a conèixer el territori on s’ubica, que proposi i exposi línies d’investigació de llarg recorregut que ajudin a pensar i formar un arxiu de coneixement que miri més enllà de la seva clàssica funció de banc d’obres, i que sigui un agent actiu en la construcció d’un nou sentir polític”. Eulàlia Valldosera, artista.

“Ha de deixar de ser excloent, ha estat d’esquena a la ciutadania i a la creació contemporània de la ciutat”. “I com que l’art contemporani no és un assumpte fàcil, l’haurà d’explicar i oferir possibilitats de reflexió, crítica i raonament a la ciutadania. O sigui pedagogia“, Joan Pere Viladecans, artista.

“El museu ha de treballar per ser reconeixible i reconegut perquè desenvolupa un programa singular, pensat per donar servei als usuaris, residents i visitants que formen públics diversos; ha d’interpelar-los i estimular la seva curiositat per aprendre, gaudir i pensar. Ha de ser actiu i proactiu a l’hora de generar coneixements i nous formats per vincular l’art amb les ciències humanes o socials, el disseny i la ciència a través d’exposicions i activitats dins i fora del museu”, Rosa Pera, comissària.

“amb un equip … amb ganes d’interessar el possible públic jove, cada vegada menys atret per l’art plàstic”, Carlos Pazos, artista.

Així, amb mirada de gestió de públics, ressalten aquests suggeriments d’accions a fer i pensaments:

…pedagogia; recuperar públics locals; obrir-se al públic de l’entorn més proper; ajudar a pensar i a interrogar-nos sobre el present; donar a conèixer el territori on s’ubica; explicar i oferir possibilitats de reflexió, crítica i raonament, o sigui, pedagogia; interpelar els públics diversos i estimular la seva curiositat per aprendre, gaudir i pensar…

I vosaltres, lectors d’aquest blog, què penseu com a usuaris de la cultura quan en gaudiu? Què espereu? Què us motiva? Per què heu triat una activitat i no una altra? Compartiu l’experiència cultural? Us feu aquestes preguntes i les voleu fer arribar? De ben segur que tots els espais culturals ho agrairan.

Nous públics. Del cinema d’animació al centre cultural i a l’auditori

“Els públics s’han de treballar; cal anar a buscar-los, amb pedagogia”, Elisa Durán

Elisa Durán, directora general adjunta  de la Fundació Bancària La Caixa,  des de l’àrea cultural de la institució que gestionen els CaixaForum de tot l’Estat, parla de la necessitat de crear nous públics per a la cultura. Aquest és el desig de la institució i amb l’exposició Píxar 25 anys d’animació s’ha obert a nous públics.

Jaume Vidal, Maria Palau i Montse Frisach entrevisten Elisa Durán (‘Els públics s’han de treballar’, El Punt Avui, 1/03/2015, pàgines 32 i 33) i recopilen els tres tipus de públics amb qui treballa aquesta entitat bancària: “l’especialista, el que ve de tant en tant i el públic al qual encara li fa respecte entrar en un centre cultural. (…) “I dins del públic que no entra mai a un museu, hi ha molts joves. Píxar ens ha permès conectar amb ells”.

Curiosament -atès que no els passa al MNAC ni al MACBA, per exemple-, els seus centres no tenen més d’un 5% de turistes, un 10% a Madrid i un 34% a Palma de Mallorca. “A nosaltres, el que ens preocupa és atraure públic local. El CaixaForum de Barcelona no està situat a la plaça de Catalunya. Per tant, els públics s’han de treballar, no ens podem quedar parats esperant que vinguin (…) hem d’aconseguir visitants“.

Durán reflexiona entorn “el món cultural que se sustenta sobre tres pilars: els equipaments, els continguts i els públics. Hi ha moltes entitats que han treballat molt bé els equipaments, però avui estan buits. Buits de continguts, per manca de recursos. I, sobretot, buits de gent. I és que, encara que tinguis continguts, el visitant solet no ve. És la nostra obligació anar-lo a buscar. Com? Amb pedagogia. La nostra obsessió és que tot el que fem sigui didàctic. Tothom ho ha de poder entendre tot“.

Xavier Roca recorda el paper del MoMA de Nova York, autor de l’encàrrec de l’exposició el 2005 (“L’interior de Pixar”, El Punt Avui, 5/02/2015, pàgines 26 i 27) i Teresa Sesé transmet les paraules del director creatiu de la productora John Lasseter, “els ordinadors no creen l’animació per ordinador, de la mateixa manera que el llapis no crea l’animació a llapis. Qui crea l’animació per ordinador és l’artista”, la tesi de l’exposició (“La factoria Pixar revela els secrets del seu procés creatiu al CaixaForum”, La Vanguardia, 5/02/2015, pàgina 39).

Coincidint amb l’exposició, l’Auditori de Barcelona i l’OBC han presentat “un repàs musical als 14 llargmetratges estrenats fins ara tot oferint breus suites instrumentals acompanyades d’escenes seleccionades, sense so, de cada títol“.

Xavier Cester (Ara, ‘L’OBC ofereix un bon tast de tots els llargmetratge de Pixar’, 9/02/2015, pàgina 32), no entra “en la complexa qüestió de si vivim en una societat més obsessionada a reviure les experiències que han bastit la seva formació (sentimental i cinèfila) que no pas a buscar nous estímuls, l’èxit de Pixar és un reflex de l’atractiu que tenen, per a totes les edats, unes pel·lícules amb múltiples nivells de lectura”. Les paraules de Xavier Cester permeten llegir els metalls de l’orquestra que “exploten amb efectes exaltants, i picadets d’ullet al jazz, a la música francesa o als aires celtes, amb composicions de Randy Newman o de Michael Giacchino.

“Els llenguatges de cinema i música casen a la perfecció” i “unides permeten gaudir d’una experiència única”, escriu César López Rosell (‘Màgia musical de Pixar’, El Periódico, 8/02/2015, pàgina 70). O el goig de “veure gent d’edats tan dispars gaudint emocionats davant un concert que és una lliçó de música i de cine” com explica Albert Espinosa (‘Destins remots’, El Periódico, 8 de febrer de 2015, pàgina 63).

Un pot preguntar-se: el Caixaforum ha volgut saber si els seus visitants venen dels concerts de l’Auditori de Barcelona o si aquest espai ha sentit curiositat i ha preguntat al seu públic si ha vist l’exposició?. Hi ha hagut un moviment de públics culturals? Han incorporat oients o visitants uns i altres?. Seria una pràctica interessant a explotar? És el torn del diàleg.

Cinema en curs. Programa de pedagogia de la creació a l’escola i a l’institut

 

Núria Aidelman presenta el projecte ‘Cinema en curs. Programa de pedagogia de la creació a l’escola i a l’institut’ d’A Bao A Qu, que va ser triat i presentat a la Jornada ‘Creant comunitats entorn de les arts visuals: públics presencials i virtuals’ (1 d’octubre de 2013). Visioneu la primera gravació i el debat, al segon enregistrament.