“Els públics s’han de treballar; cal anar a buscar-los, amb pedagogia”, Elisa Durán

Elisa Durán, directora general adjunta  de la Fundació Bancària La Caixa,  des de l’àrea cultural de la institució que gestionen els CaixaForum de tot l’Estat, parla de la necessitat de crear nous públics per a la cultura. Aquest és el desig de la institució i amb l’exposició Píxar 25 anys d’animació s’ha obert a nous públics.

Jaume Vidal, Maria Palau i Montse Frisach entrevisten Elisa Durán (‘Els públics s’han de treballar’, El Punt Avui, 1/03/2015, pàgines 32 i 33) i recopilen els tres tipus de públics amb qui treballa aquesta entitat bancària: “l’especialista, el que ve de tant en tant i el públic al qual encara li fa respecte entrar en un centre cultural. (…) “I dins del públic que no entra mai a un museu, hi ha molts joves. Píxar ens ha permès conectar amb ells”.

Curiosament -atès que no els passa al MNAC ni al MACBA, per exemple-, els seus centres no tenen més d’un 5% de turistes, un 10% a Madrid i un 34% a Palma de Mallorca. “A nosaltres, el que ens preocupa és atraure públic local. El CaixaForum de Barcelona no està situat a la plaça de Catalunya. Per tant, els públics s’han de treballar, no ens podem quedar parats esperant que vinguin (…) hem d’aconseguir visitants“.

Durán reflexiona entorn “el món cultural que se sustenta sobre tres pilars: els equipaments, els continguts i els públics. Hi ha moltes entitats que han treballat molt bé els equipaments, però avui estan buits. Buits de continguts, per manca de recursos. I, sobretot, buits de gent. I és que, encara que tinguis continguts, el visitant solet no ve. És la nostra obligació anar-lo a buscar. Com? Amb pedagogia. La nostra obsessió és que tot el que fem sigui didàctic. Tothom ho ha de poder entendre tot“.

Xavier Roca recorda el paper del MoMA de Nova York, autor de l’encàrrec de l’exposició el 2005 (“L’interior de Pixar”, El Punt Avui, 5/02/2015, pàgines 26 i 27) i Teresa Sesé transmet les paraules del director creatiu de la productora John Lasseter, “els ordinadors no creen l’animació per ordinador, de la mateixa manera que el llapis no crea l’animació a llapis. Qui crea l’animació per ordinador és l’artista”, la tesi de l’exposició (“La factoria Pixar revela els secrets del seu procés creatiu al CaixaForum”, La Vanguardia, 5/02/2015, pàgina 39).

Coincidint amb l’exposició, l’Auditori de Barcelona i l’OBC han presentat “un repàs musical als 14 llargmetratges estrenats fins ara tot oferint breus suites instrumentals acompanyades d’escenes seleccionades, sense so, de cada títol“.

Xavier Cester (Ara, ‘L’OBC ofereix un bon tast de tots els llargmetratge de Pixar’, 9/02/2015, pàgina 32), no entra “en la complexa qüestió de si vivim en una societat més obsessionada a reviure les experiències que han bastit la seva formació (sentimental i cinèfila) que no pas a buscar nous estímuls, l’èxit de Pixar és un reflex de l’atractiu que tenen, per a totes les edats, unes pel·lícules amb múltiples nivells de lectura”. Les paraules de Xavier Cester permeten llegir els metalls de l’orquestra que “exploten amb efectes exaltants, i picadets d’ullet al jazz, a la música francesa o als aires celtes, amb composicions de Randy Newman o de Michael Giacchino.

“Els llenguatges de cinema i música casen a la perfecció” i “unides permeten gaudir d’una experiència única”, escriu César López Rosell (‘Màgia musical de Pixar’, El Periódico, 8/02/2015, pàgina 70). O el goig de “veure gent d’edats tan dispars gaudint emocionats davant un concert que és una lliçó de música i de cine” com explica Albert Espinosa (‘Destins remots’, El Periódico, 8 de febrer de 2015, pàgina 63).

Un pot preguntar-se: el Caixaforum ha volgut saber si els seus visitants venen dels concerts de l’Auditori de Barcelona o si aquest espai ha sentit curiositat i ha preguntat al seu públic si ha vist l’exposició?. Hi ha hagut un moviment de públics culturals? Han incorporat oients o visitants uns i altres?. Seria una pràctica interessant a explotar? És el torn del diàleg.