El cinema com a eina pedagògica

Ara que ha tornat a arrencar el curs escolar i els alumnes s’engresquen amb l’inici de les classes, volem posar el focus sobre Filmclub, una iniciativa educativa que busca apropar el cinema a les aules catalanes.

Filmclub és un projecte educatiu innovador que es basa en el cinema i l’audiovisual i que veu el cinema com a eina pedagògica, per a que els joves puguin desenvolupar les seves competències personals.

filmlab_03
Una de les activitats que ofereix Filmclub és un taller de creació audiovisual. Foto: Filmclub

El projecte va arrencar fa tres anys, amb l’objectiu de facilitar l’accés del cine a les aules, proporcionant pel·lícules de visualització legal i també oferint material educatiu i fragments per a que el professorat pugui aprofundir en la gran diversitat de temàtiques que tracta el cinema.

Filmclub compta amb tres línies d’actuació: la filmoteca, la filmpèdia i el filmlab. La filmoteca ofereix un ampli catàleg de pel·lícules amb valor pedagògic i cultural que es poden reproduir sense problemes als centres educatius. La filmpèdia ofereix recursos i unitats didàctiques per treballar sobre els films (amb una base de dades molt ben estructurada). I el filmlab ofereix un programa d’activitats presencials que funciona com a pont entre el món del cinema i el sistema educatiu.

filmlab_09
Amb Filmclub, els alumnes també tenen l’oportunitat de visitar un rodatge. Foto: Filmclub

Dins el filmlab s’ofereixen tres tipus d’activitats: tallers de creació, formació de docents i contacte amb el cinema. Entre les activitats més destacades hi trobem un taller de creació audiovisual, trobades d’educadors, trobades amb actors o visites a rodatges. I pels més cinèfils, també s’ofereix la possibilitat d’assistir a festivals de cinema!

filmclub

 

 

La quarta paret no existeix… El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació


“La quarta paret no existeix. Em sorprèn cada vegada que algun professional de l’escena em comenta després de la funció que m’ha vist entre el públic mentre estava actuant; de fet, el que acostumen a dir és que veuen i senten clarament a tots espectadors que ocupen la sala. La visió frontal del públic amb totes les seves reaccions és una de les moltes eines que els artistes del directe utilitzen per regular ritme i intensitat de la seva actuació. Sempre he pensat que aquesta deu ser una visió privilegiada que les persones que no hem tingut mai l’oportunitat d’estar damunt d’un escenari portant el pes d’una representació desconeixem completament….”
L’autor d’aquestes reflexions parla també de les barreres d’entrada per a l’accessibilitat a la cultura, la importància clau de la fase preparatòria prèvia a tota activitat cultural que a la fi ha permès de gaudir molt més de l’obra i guanyar nous prescriptors culturals, i posa de manifest que el més difícil d’abordar és el que afecta a la formació.

Voleu continuar la lectura i endinsar-vos en la quarta paret?

Us avancem el text lliurat per l’autor d’aquestes reflexions, en Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya, a l’editor d’ El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació, coordinat per Jordi Cabré, Raval SLU, Pòrtic, octubre 2015.

Aquest autor constata també que “el públic és un factor més qualitatiu que quantitatiu, i més actiu que passiu“.

I que “l’era de la interactivitat aporta nous reptes i moltíssimes oportunitats per enriquir la relació entre els creadors i el seu públic, fins a esborrar, de vegades, la línia que separa l’un de l’altre“.

Coneixem què volen els públics?

Aquests dies el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, ha estat notícia. Aquesta nova entrada vol fer una mirada des la gestió dels públics i vol recollir pensaments i preguntes d’artistes, comissaris o historiadors, en aquest sentit, que comuniquen Teresa Sesé i Josep Massot en el seu article “MACBA. Quin museu volem? (La Vanguardia, 29/03/2015, pàgina 56).

“Quin sentit ha de tenir avui un museu d’art contemporani?”, “Cal fer més pedagogia“, “Ha de recuperar públics locals” Joan Fontcuberta, fotògraf.

“Ah… però podem somiar un nou MACBA?”,  “El museu hauria de transformar el seu accés al públic i obrir-se a aquesta plaça que vibra amb els joves que juguen o s’aturen a xerrar, però que mai no hi entren”. “Podem somiar un MACBA ple de gent, com hem experimentat a la Tate o el Pompidou?”, Laura Terré, historiadora de la fotografia.

“El que espero de qualsevol museu que visito és que respongui a un teixit local participatiu que, des d’una visió global, m’ajudi a interrogar-me sobre el present, a conèixer el territori on s’ubica, que proposi i exposi línies d’investigació de llarg recorregut que ajudin a pensar i formar un arxiu de coneixement que miri més enllà de la seva clàssica funció de banc d’obres, i que sigui un agent actiu en la construcció d’un nou sentir polític”. Eulàlia Valldosera, artista.

“Ha de deixar de ser excloent, ha estat d’esquena a la ciutadania i a la creació contemporània de la ciutat”. “I com que l’art contemporani no és un assumpte fàcil, l’haurà d’explicar i oferir possibilitats de reflexió, crítica i raonament a la ciutadania. O sigui pedagogia“, Joan Pere Viladecans, artista.

“El museu ha de treballar per ser reconeixible i reconegut perquè desenvolupa un programa singular, pensat per donar servei als usuaris, residents i visitants que formen públics diversos; ha d’interpelar-los i estimular la seva curiositat per aprendre, gaudir i pensar. Ha de ser actiu i proactiu a l’hora de generar coneixements i nous formats per vincular l’art amb les ciències humanes o socials, el disseny i la ciència a través d’exposicions i activitats dins i fora del museu”, Rosa Pera, comissària.

“amb un equip … amb ganes d’interessar el possible públic jove, cada vegada menys atret per l’art plàstic”, Carlos Pazos, artista.

Així, amb mirada de gestió de públics, ressalten aquests suggeriments d’accions a fer i pensaments:

…pedagogia; recuperar públics locals; obrir-se al públic de l’entorn més proper; ajudar a pensar i a interrogar-nos sobre el present; donar a conèixer el territori on s’ubica; explicar i oferir possibilitats de reflexió, crítica i raonament, o sigui, pedagogia; interpelar els públics diversos i estimular la seva curiositat per aprendre, gaudir i pensar…

I vosaltres, lectors d’aquest blog, què penseu com a usuaris de la cultura quan en gaudiu? Què espereu? Què us motiva? Per què heu triat una activitat i no una altra? Compartiu l’experiència cultural? Us feu aquestes preguntes i les voleu fer arribar? De ben segur que tots els espais culturals ho agrairan.

Coincidències entre el futbol “FOOT” i la dansa amb el “BALL” a l’espectacle Gelabert-Azzopardi, TNC

El darrer espectacle de la companyia Gelabert-Azzopardi estrenat al Teatre Nacional de Catalunya parteix del futbol,  i en concret del Barça, per a explicar els paral·lelismes que hi ha entre la dansa i el futbol.

Cesc Gelabert evidencia que existeixen moltes similituds i coincidències entre la dansa i el futbol.  Moltes persones estan familiaritzades amb els moviments dels futbolistes i no tant amb els de la dansa.

L’espectacle dóna l’oportunitat de poder veure les imatges dels futbolistes del Barça, en alguns casos durant el transcurs d’un partit, i unes altres imatges gravades especialment dels ballarins, que juxtaposades als moviments en directe dels intèrprets, evidència aquestes coincidències entre el futbol “FOOT” i la dansa amb el “BALL”.

Sens dubte és un bon espectacle per aproximar la dansa al públic.

Podeu aprofundir i/o conèixer els creadors de la dansa d’avui!

Aprofundiu en la proposta de Cesc Gelabert, un dream team de set ballarins que es mouen en sintonia amb les evolucions dels jugadors del millor Barça i que l’espectador veu a través d’una pantalla. És un espectacle que combina dos llenguatges del moviment, el del futbol i el de la dansaI gaudiu del reportatge, que firma el reporter Jofre Font, on Gelabert explica el seu passat com a futbolista a Ànima, capítol 203.