Pere Faura és un artista-performance que va estudiar flauta travessera i cant al Conservatori Municipal de Barcelona durant deu anys. Va cursar estudis teatrals a l’ Institut del Teatre de Barcelona per a combinar-ho amb els de ballet i dansa contemporània a Àrea, Espai de Dansa i Creació. Després es va iniciar amb estudis de comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, on també va cursar el Màster en Cultura de la pau i prevenció de conflictes de la càtedra Unesco.
El 2002 es va traslladar a Amsterdam per estudiar direcció coreogràfica a la School for New Dance Development, on es va graduar el 2006. En aquest mateix any, amb una peça, guanya ITS Festival Award i és seleccionat per fer una gira DansClick pels Països Baixos. També entra com a coreògraf resident al teatre Frascati d’Amsterdam. Al 2009 rep el prestigiós Charlotte Kohler Price. El 2011 obté l’Amsterdam Master of Choreography a l’Academy of Theatre and Dance, Amsterdam University of the Arts, i torna a Barcelona.
El seu treball es caracteritza per l’apropiació d’elements de la cultura pop, en una coreografia multi-disciplinar entre tots els elements que conformen l’engranatge escènic.
A part del seu treball com a creador, des del seu retorn a Barcelona, ha participat en processos de programació i disseny de contextos d’ exhibició artística a través de la Plataforma CRIM (Creadors Independents en Moviment), dins del col·lectiu ARTAS (plataforma d’artistes associades a La Poderosa. Espai per a la dansa i els seus contaminants) i com a membre fundador de G.R.U.A. (Grup de Recerca d’Universos Artístics) on hi desenvolupa projectes com “Caravana de tràilers” en col·laboració amb Clàudia Solwat i Anna Rubirola. 
- Havies participat mai en un programa televisiu abans de Ballar?
Abans de marxar a Amsterdam a estudiar coreografia, vaig estar un parell d’anys fent molts càstings per publicitat i en vaig rodar uns quants com a actor.
- Tens una formació àmplia de diverses disciplines artístiques. Com et definiries professionalment?
Vaig començar amb la música, cantant i tocant la flauta travessera. D’allà vaig passar al teatre musical, aprenent jazz, ballet i claqué. D’allà vaig tontejar amb el teatre pròpiament de text fins que finalment em vaig acabar casant amb la dansa contemporània. Estudiar coreografia a la School for New Dance Development d’Amsterdam va ser l’experiència pedagògica més important que he tingut mai a la vida perquè durant quatre anys vaig anar investigant i descobrint com posar en contacte tots aquells coneixements i interessos acumulats fins aleshores, per tal d’utilitzar-los en els meus espectacles, que sempre han presentat un cos en moviment que balla, improvisa o reinterpreta coreografies icòniques de diferents estils, però també un cos que parla, canta i opera càmeres o altres dispositius en escena.
Per tant, a la pregunta sobre si els meus espectacles poden ser catalogats com espectacles de dansa, segurament trobarem respostes molt diferents segons la visió de la dansa de qui respongui. Però la catalogació dels meus espectacles m’importa poc, precisament perquè cada un d’ells busca crear un nou llenguatge artístic cada vegada. M’és igual si el que faig és dansa, però està clar que el que faig és coreografia, és a dir, ordenar accions i esdeveniments en l’espai i en el temps. I aquestes accions poden ser moviments, textos, accions, objectes… la creació coreogràfica es pot aplicar a qualsevol disciplina artística.
- El llenguatge cinematogràfic està molt present en les teves coreografies. També ho has traslladat en els tallers, conjuntament amb Goroka, la productora del programa. Penses que estem en un món cada vegada més audiovisual i que els llenguatges audiovisuals són presents en tots els àmbits artístics?
Evidentment, estem en un món molt audiovisual. Tot es comunica a través d’imatges, estàtiques o en moviment, i on l’ús de la paraula cada cop es va reduint a l’espai d’un tuit. No hi estic gens en contra, crec que hi ha coses molt positives d’aquest desenvolupament comunicatiu, tot i que també d’altres més qüestionables. I evidentment, una societat que es comunica audiovisualment, ha de ser retratada pels seus artistes de manera audiovisual.
- Què creus que aporta el programa Ballar al públic general?
Per primera vegada a la televisió, tenim un programa de dansa que no és un concurs ni un talent show. Per mi, era molt important transmetre la idea que la dansa no s’ha d’associar a la idea de competir, d’aconseguir un premi o ser el millor. Sinó, a la idea que tothom té un cos, sigui com sigui aquest cos, i aquest cos es pot moure. Per tant, tothom por ballar, des d’un pescador de Palamós a una peixatera d’un mercat.
- Per què creus que la societat es cohibeix davant del fet de ballar?
Perquè vivim en una societat massa mental, on sempre es premien més les capacitats intel·lectuals que les físiques. A l’escola i a la universitat, molts nens es passen molts anys, els anys d’aprenentatge més importants de la vida, asseguts i mirant endavant. I després, quan aconsegueixen una feina, moltes són de passar-se el dia assegut i mirant endavant. Llavors, tot el que té a veure amb el cos s’infravalora, es desprestigia i se li atorga un paper secundari. I per això, en una societat tan masclista com la nostra, tot el que es desprestigia i s’infravalora són normalment activitats típicament femenines, com la dansa. I aquesta és una altra raó per la qual la gent es cohibeix alhora de ballar. Perquè té a veure amb el cos, i amb el cos femení. I això és urgent que canviï.
- Després de treballar amb tretze col·lectius ben diferenciats, creus que has après quelcom per aproximar la dansa al públic?
Tothom pot ballar. Tothom té la seva coreo, i tothom té aquella cançó que el fa ballar. Potser encara no saben quina és, però un cop la descobreixin, fliparan, perquè hauran descobert una altra manera de sentir-se molt feliç, ni que sigui per una estona. Perquè la sensació que tens ballant, només la tens tu perquè només passa pel teu cos. I un cop tens aquesta experiència, és més fàcil entendre i emfatitzar amb altra gent que també la té, encara que sigui de manera diferent, practicant un estil diferent. Però el que vull dir amb tot això és que fer ballar a la gent desperta l’interès per veure ballar a altra gent. Per tant, genera públic per la dansa.
- Quins elements té la cultura pop per a què sigui un referent habitual en els teus treballs?
La cultura pop és aquella part de l’art o de la cultura d’una societat, que normalment és compartida per més gent, perquè forma part de la base, de la cultura pop-ular. Tothom reconeix una sardana o un ball flamenc, tothom té una imatge de com ballava Michael Jackson o Gene Kelly i tothom es pot imaginar com balla la gent en un club techno. Fins ara, els meus espectacles han estat basats en aquelles manifestacions de la cultura pop considerades més baixes i que formen part de la cultura de l’entreteniment més capitalista, com ara els musicals, els stripteases o el porno. Perquè formen part de mi, i de molta gent, perquè ens els trobem fins a la sopa ja que vivim a la societat que vivim. Per tant, utilitzar-los en els meus espectacles és una porta d’accés al públic, que s’hi reconeix o els recorda, però sempre transformant-los en un material més poètic i que provoqui reflexions més profundes sobre altres temes rellevants.
- Podríem dir que ets el Warhol ballarí?
De Warhol recorda la frase que diu que la coca-cola li agrada tant al president dels Estats Units, com a Liz Taylor, com a un vagabund, com a tu. L’interessava, doncs, la cultura popular en aquest sentit que podia posar al mateix nivell diferents estrats econòmics, polítics o culturals. Ell va transformar la imatge de coses que tothom coneixia, com la llauna de sopes o la foto de Marilyn, i les va situar en contextos de cultura alta, com una mena d’extensió colorista de Duchamp. Va col·laborar amb molts artistes diferents i va tocar molts camps. De fet, les seves pel·lícules m’agraden molt més que les seves pintures. Però ell venia del món de la publicitat i sempre va entendre la producció artística com la producció d’una fàbrica (“Factory” era el nom del seu taller), i aquesta potser és la diferència més gran. Per mi ballar, ballar amb algú o ballar per algú té a veure amb una experiència física, personal i efímera, que passa en un moment i desapareix. El seu record és allò que perdura. I aquesta experiència no es podrà mai produir en cadena com en una fàbrica, perquè ballar no es pot atrapar. I això, avui en dia, té un valor enorme. Avui en dia, ballar és un acte transgressor i definitivament, molt transformador.