“El 2014 ha estat un any de sotrac per a la zona de galeries d’art de Consell de Cent de Barcelona” reflexiona Montse Frisach (El Punt Avui, 27/01/2015, pàgines 32 i 33).
La galeria Senda marxa per necessitar més espai per exposar l’art contemporani. El carrer de Trafalgar, 32 de Barcelona els acollirà a la primavera, a prop de l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas i a prop de molts tallers d’artista. La galeria Joan Prats es queda al local d’Artgràfic al carrer de Balmes. I la galeria Carles Taché marxa al carrer de Mèxic, a Montjuïc, a prop del CaixaFòrum i del pavelló Mies van Der Rohe, i també del futur projecte Montjuïc, la Muntanya dels Museus.
Carles Duran, propietari de Senda, no vol sentir la paraula desmantellament de galeries perquè “en queden moltes i algunes són noves. Simplement, a Barcelona l’activitat galerística s’està diversificant en diversos pols” (El Punt Avui, 27/01/2015)
I sense oblidar el tancament de la galeria René Metràs a finals de 2013, en actiu des 1962, el conjunt de galeries que contribueix a la difusió de l’art contemporani, a més de la tristor, manifesta el present i el futur del carrer Consell de Cent, diu el propietari de la galeria Jordi Barnadas. I Mariana Draper, que juntament amb els seus germans és artífex de la Sala Dalmau, defensora de fer bones exposicions i no rebaixar el nivell per anar trampejant la crisi“. Gabriel Pinós, de la Gothsland, centra “la qüestió no tant en el fet que marxin galeries sinó que no en vinguin de noves”. I Jordi Mayoral que diu “anem per feina perquè tenim una doble missió: re-enganxar el públic barceloní i captar l’atenció dels turistes”. O la galeria Eude, que el maig de 2015 complirà 40 anys.
“Hi ha un altre factor en la redefinició de Consell de Cent. Els últims anys la seva àrea d’influència s’ha eixamplat en carrers propers on s’han obert noves galeries. En especial, en un: Enric Granados. La marca Consell de Cent, ha adquirit una forma d’L que enllaça aquestes dues vies i s’estira gairebé fins a la Diagonal”, on s’ha traslladat la galeria Marlborough, i on ja hi era l’ADN, amb Miguel Ángel Sánchez per a qui el drama real és un altre: “Barcelona té un greu problema de públic, aquest és el gran drama. A les galeries hi entren quatre gats. Per tant, tant li fa on estiguin situades. No hi ha lloc millor que un altre: estar en un lloc de concentració de galeries ni ajuda ni desajuda. L’única cosa que importa és el programa que tens i com el mous. Per què faig vuit fires l’any? Doncs perquè aquí la repercussió és molt minsa. Ridícula”.
Jaume Vidal (El Punt Avui, 27/01/2015, pàgina 34) reflexiona entorn un possible “mapa històric dels agrupaments galerístics de Catalunya i dibuixa una zona de concentració a l’Empordà i una altra al carrer de Consell de Cent de Barcelona. Al territori, la dispersió és total, excepte al Penedès, on trobem un petit nucli galerístic.
L’existència de zones on conviuen diverses galeries, quan és possible, és un fet necessari i reconegut internacionalment. Com Nova York, moltes ciutats tenen el seu Soho particular. En el món de l’art, més que en cap altre, la competència no és l’enemic. I, com més s’hi troba, més hi guanyen tots plegats. Artistes i aficionats a l’art inclosos“.
