Categoria: Reflexió i debat

Plataformes de trobada i debat cultural

xarxesDeixa un comentari

Interacció entre agents

Els espectadors, els autors, els creadors o productors, els equipaments, els crítics, els exhibidors, les fires, els mercats, dialoguen i dissenyen accions.

Uns altres agents sumen alguns d’aquests prescriptors. Conegueu una primera tria de punts de treball, conversa i debat cultural, o llocs de trobada, que funcionen en col·laboració i faciliten a les persones l’accés a la cultura.

                

El Consell Social de la Cultura a Catalunya

xarxesDeixa un comentari

La constitució del Consell Social de la Cultura a Catalunya (DECRET 149/2014, de 18 de novembre) neix com a òrgan consultiu, de participació social i assessorament del Govern en matèria de cultura i societat.

S’ha celebrat la primera reunió constitutiva d’aquest òrgan que vol esdevenir un instrument integral de reflexió, anàlisi i assessorament en:

  • El seguiment de l’evolució econòmica i social del sector cultural
  • La relació entre la producció i el consum cultural
  • La connexió entre la cultura i el desenvolupament
  • Les condicions de treball dels professionals de les arts, el patrimoni i les indústries culturals i creatives

Podeu llegir la Nota de premsa i el Dossier que aporta reflexió de la incidència de la cultura en la societat catalana. Un pas més cap a engrandir l’accés a la cultura.

I per què les persones donen valor a la cultura? Podeu llegir més a l’article de Ferran Mascarell publicat a el Periódico, l’11 de març de 2015, que obre un nou fòrum de reflexió entorn el valor de la cultura, entesa com a art, humanitats o ciència.

Lectors i usuaris de la cultura! “És amb la cultura que cadascú de nosaltres ens convertim en lectors, espectadors, ciutadans curiosos i crítics, i esdevenim protagonistes del nostre present, capaços de saber d’on venim i on volem anar”. “Fem que la cultura no sigui només una responsabilitat de la gent de la cultura, sinó del conjunt de la societat”.


“Diàleg entre la creació, el pensament, l’educació i la societat”

xarxes2 comentaris

Joan M. Minguet, distingit amb el Premi GAC de la crítica d’art 2015 el 27 de gener, que atorga el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya i l’Associació Art Barcelona, ofereix el discurs que va pronunciar i el vídeo que enregistra l’entrevista que li fa l’equip del Núvol, el digital de la cultura (17/02/2015).

El blog Públics culturals, Connectant comunitats se suma a la voluntat de Joan M. Minguet, crític i docent a la universitat, de fomentar el “diàleg entre la creació, el pensament, l’educació i la societat“, clau per facilitar l’accés dels ciutadans a la cultura.

Els “vents convulsos” esperonen l’anar cap endavant i avançar amb el treball i diàleg entre tots els agents. Un exemple és la Plataforma de les Arts Visuals de Catalunya constituïda per l’Associació Catalana de Crítics d’Art, l’Associació de Galeries d’Art Contemporani Art Barcelona, l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, l’Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya, el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, el Instituto de Arte Contemporáneo. Grup Catalunya i la Xarxa d’Espais de Creació i Producció de Catalunya (Xarxaprod).

Trobeu el Comunicat de la Plataforma d’Arts Visuals de Catalunya als webs de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, de l’Associació de Galeries d’Art Contemporani Art Barcelona, del XarxaProd.

Trobareu més informació llegint ‘Neix la Plataforma d’Arts Visuals de Catalunya’, de Montserrat Serra (VilaWeb, 10/02/2015), l’Apunt del diari, de Maria Palau (El Punt Avui, 10/02/2015, pàgina 29), o la nota de redacció del diari La Vanguardia (10/02/2015, pàgina 34).

“L’objectiu és generar propostes que donin solucions a problemàtiques que afecten artistes, xarxes de centres d’art, galeristes, crítics, comissaris i, en conseqüència, la societat catalana en general”, comunica l’AAVC, i el primer punt de debat assenyalat és el dissenyar accions que relacionin veritablement l’educació i la cultura.

L’organització d’unes Jornades de Debat previstes pel mes de maig, és la primera mesura amb l’objectiu de fer un diagnòstic, buscar solucions i aportar elements per al disseny d’un nou marc desitjable per a les arts visuals a Catalunya.

Aquest blog vol oferir una eina de diàleg que pugui contribuir a la construcció del teixit cultural. Un exemple és la celebració de la jornada Creant comunitats entorn de les arts visuals: públics presencials i virtuals (1 d’octubre de 2013), on entre altres qüestions, es va debatre la relació entre els centres d’art, els museus, les sales d’exposicions, les escoles i entitats de les poblacions de Catalunya, que vol crear comunitats articuladores de cultura i educació.

La secció Agents i recursos recopila sectors diversos, els fruits del treball dels quals es recopila en el catàleg de Bones pràctiques de gestió de públics culturals, en construcció permanent, i en la secció Estudis i dades.

Animem a la participació dels usuaris per a enriquir el debat i participar en els continguts.

“Museo y artista no están conectados” manifesta Susana Solano

xarxesDeixa un comentari

Susana Solano, rep el 27 de gener el Premi GAC per la seva trajectòria artística, així com pel seu paper clau en la difusió de l’art, en la VIII Nit del Galerisme, en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Conegueu la trajectòria dels Premis GAC que atorguen el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya conjuntament amb l’Associació de Galeries Art Catalunya -avui integrada al Gremi- i l’Associació de Galeries d’Art Contemporani Art Barcelona.

Aquesta escultora, sorpresa pel premi, manifesta el gran silenci que hi ha hagut envers el seu treball. I també reflexiona entorn “els museus i les institucions, que no són representatius del que s’està fent en el món de la creació a Catalunya perquè no hi ha connexió“.  Suggereix, a més, “més flexibilitat i fer programes i mirades més obertes de cara al públic” (José Ángel Montañés ho escriu a El País Cataluña, 27/01/de 2015, pàgina 5).

Susana Solana “se sent del món” i ens fa pensar com assolir aquesta major obertura cap els públics d’avui. Tot un repte!

“UN REPTE PENDENT. Com atreure els joves al teatre?”

xarxesDeixa un comentari

(Laura Serra, Ara, 15/01/2015)

La Beckett acull un nou laboratori creatiu i obre el debat de com seduir el públic del futur

La dramaturga Helena Tornero sortia ahir a les cinc de la tarda tocades del Teatre Nacional. Havia estat més de tres hores dirigint un assaig, però no d’una de les seves obres, sinó amb un grup de 25 alumnes de l’institut barceloní XXV Olimpíada de Montjuïc. Els joves van passar tot un dia al TNC: van fer una visita guiada per tots els racons del teatre, van assistir a una funció d’ El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i, a la tarda, van assajar-ne una escena sota la batuta de Tornero. Aquesta és una de les iniciatives que ofereix el teatre a les escoles per acostar els adolescents a les arts escèniques a través d’una experiència singular. La seducció comença per la sorpresa.

Com fer interessar els joves per les arts escèniques és un dels grans reptes pendents -imprescindible per a la supervivència del teatre, ja que es tracta del públic del futur-. La Sala Beckett inicia demà una setmana de teatre per joves i per a joves (entenent que aquesta franja va dels 15 als 25 anys), seguint una línia oberta en els últims anys especialment pensada per a aquest segment.
Cap a un públic segregat?
Els teatres alemanys tenen una línia específica “per a joves”
El referent de la Sala Beckett és el model alemany. “Allà van veure fa 15 o 20 anys que si no atreien gent jove es quedarien sense públic. Van començar les sales alternatives i el teatre públic s’hi va afegir aviat”, explica Ursula Wahl, del Goethe Institut de Barcelona. Com que “el món avança copiant”, diu el director de la Beckett, Toni Casares, ells van començar per convidar autors de teatre alemanys, per fer algun cicle de lectures dramatitzades i, com que eren conscients de la necessitat d’obrir-se a aquests espectadors, quan un grup d’adolescents els van demanar aixopluc per impulsar nous projectes escènics, els van obrir el paraigua.
D’aquí ha sorgit Els Malnascuts, una plataforma de creació que s’emmiralla en el model de la Volksbühne de Berlín: obren convocatòria a joves interessats en el teatre, reuneixen un equip nou cada cop i aixequen un espectacle, sense recursos ni pressupost, però amb total llibertat i la tutorització dels professionals de la Beckett.
A Alemanya la majoria de teatres grans tenen una oferta de teatre jove estable i diferenciada, a vegades fins i tot amb una sala específica. Això planteja si seria bo copiar aquí aquesta oferta separada o si acabaria sent una manera de segregar públics i artistes. “A Alemanya hi ha una maduresa que encara ens falta. Aquí la franja infantil encara es veu com un gènere menor, i no ho és. Per això jo he optat per no posar-ho mai quan he fet una obra per a joves, perquè en realitat pot agradar a tots els públics”, explica Tornero, que ha escrit diverses obres per a joves com la premiada Submergir-se en l’aigua o De-Sideris, creada durant tot un any amb adolescents. Wahl ho reconeix: “És trist que dir teatre jove estigui estigmatitzat”. “El perill és que des del moment que hi poses l’etiqueta de teatre jove, ja hi ha joves que no el volen veure. Perquè durant molts anys aquí els adolescents s’han tractat com nens”, lamenta Tornero.
Estratègies per arribar-hi
La connexió amb les escoles i les polítiques de preus, vitals
Als teatres catalans, doncs, no existeix aquesta línia específica. Xavier Pujolràs, coordinador artístic del TNC, assegura que tenen en compte els joves al llarg de tota la programació, amb obres com El somni d’una nit d’estiu o la pròxima No feu bromes amb l’amor, de les quals ofereixen sessions matinals per a escoles. A més, tant el TNC com el Lliure tenen les seves companyies joves, que pot ser una altra manera d’arribar a aquest públic ni que sigui per identificació amb l’edat dels actors. “Els joves no són infants ni ciutadans de segona”, argumenta Pujolràs. Per ell, més que els continguts, és clau fer una política de preus més assequibles (rebaixen el 50% als menors de 25 anys) i “fer-te visible per a aquest sector a través de campanyes de màrqueting”.
La idoneïtat de les funcions escolars és un altre debat obert. Mentre Ursula Wahl opina que “al principi potser els has d’obligar a venir, i que vegin que és molt bo i que s’ho passen bé, perquè després vinguin tots sols”, Tornero apunta el “perill” que ho interpretin com una cosa “acadèmica i obligatòria”, i fins i tot qüestiona que els adolescents no puguin anar al teatre al vespre, “si van a la discoteca”. Malgrat això, estan d’acord que la tria dels espectacles als quals els instituts porten els nois i noies és important. El primer contacte és crucial.
La Diputació de Barcelona, a través de l’ODA, és una de les institucions que des de fa 20 anys s’han ocupat d’oferir a escoles de set comarques un ventall de propostes subvencionades (entre la Diputació i l’Ajuntament que toqui) per portar-los al teatre per 5,20 euros. L’últim any hi van dur 4.215 espectadors. La xifra ha anat davallant en els últims anys, sigui per decisió del professorat, perquè les ofertes d’aquest tipus d’activitat s’ha diversificat o bé per problemes econòmics. Per això fa dos anys van inventar un nou programa, FlipArt, en el qual els que van a l’escola són els creadors a oferir xerrades: és més còmode i més barat.
Evitar ser moralista
Històries atractives i addictives, sense rerefons pedagògic
Una de les peticions insistents de les escoles a la Diputació, en els últimes cursos, és que les obres siguin en anglès. Així el teatre es converteix en un exercici de classe amb argument pedagògic i no en una finalitat i un plaer. “El teatre ha de ser lúdic. El missatge ja hi és per sota. No ens agrada que ens donin lliçons de res -explica la dramaturga Cristina Clemente-. L’error ha sigut sempre fer un teatre moralista, que els tira enrere. Quan es pretén fer una obra que ensenyi que drogar-se és dolent, o sobre els maltractaments, no funciona. Es desatén molt la trama, quan als nanos els encanta una història ben construïda. I més quan avui tenen un ritme de vida trepidant, el teatre no ha de ser una reflexió sobre un tema durant una hora. És contraproduent”, opina. “Durant anys se’ls ha estat oferint un producte per sota del seu criteri, i els estàvem perdent i els estàvem infravalorant -afegeix l’autora Carla Torres-. Hem de fer obres que els atraguin a ells”. Pensant només en ells, no en pares ni escoles.
La Beckett ha optat per donar la paraula als joves Malnascuts. Xavier Pujolràs també opina que els que millor poden escriure per a joves són ells mateixos: “S’hauria de donar suport a la dramatúrgia de gent que té entre 15 i 30 anys”. Per Helena Tornero, en canvi, “és una qüestió d’afinitat, de posar-te en la pell del personatge, de trobar històries que els diguin coses: si pots escriure sobre un assassí, també ho pots fer sobre algú més jove”. El repte, a més, no és banal, ni tan sols una qüestió econòmica que busca un nínxol de mercat, va més enllà: “No és només la gent que anirà al teatre en el futur, sinó la gent que decidirà el nostre futur quan nosaltres siguem grans -diu Tornero-. El teatre és important com a ciutadans. Perquè vegin que hi ha mil maneres de mirar una escena, que no hi ha una única solució, perquè facin un viatge i siguin capaços de resoldre les coses amb imaginació”.